L’estudi i el mesurament de les classes particulars o educació a l’ombra és cabdal per ampliar el coneixement sobre l’educació a Espanya i, especialment, sobre les fonts d’inequitat educativa dins el nostre sistema escolar. La manca de dades adequades ha fet que l’estudi d’aquest mercat sigui poc habitual al nostre país. No hi ha gaires publicacions acadèmiques que mirin d’estimar la magnitud del fenomen, normalment aprofitant algunes preguntes de proves com ara PISA o TIMSS (Runte-Geidel, 2013 i 2014; Runte-Geidel i Femia, 2015; Vázquez-Reina, 2007); pel seu mateix disseny, aquestes enquestes no s’han concebut per recollir adequadament les dimensions del mercat de les classes particulars.

Tanmateix, Espanya disposa en aquests moments de dues fonts d’informació sobre el consum de classes particulars per part de les famílies, l’Enquesta de pressupostos familiars (EPF), que es fa amb periodicitat anual, i l’Enquesta de la despesa de les llars en educació (EDLE), que, sobre la base d’una submostra de l’EPF, aprofundeix en els diferents tipus de despesa educativa amb un nivell de desagregació més alt, tot i que ho fa amb una periodicitat no definida.

Totes dues enquestes són, per separat, insuficients per analitzar de manera completa els patrons de consum de les classes particulars a Espanya. D’una banda, l’EPF té problemes metodològics que fan que subestimi la dimensió del consum per part de les famílies, en part per l’exclusió de certes matèries no curriculars, com també pel reduït període de col·laboració de la llar en l’enquesta, la qual cosa genera aquest biaix a la baixa si el consum es concentra en el temps. En el cas de l’EDLE, malgrat que supera totes aquestes dificultats metodològiques –en centrar-se només a recollir de manera completa la despesa educativa–, proporciona ben poca informació sobre la llar en què viuen els estudiants, i això fa gairebé impossible d’estudiar com es reparteix la despesa en funció de la capacitat econòmica de la família, la comunitat autònoma de residència o la titularitat del centre al qual assisteixen. Afortunadament, gràcies al fet que la mostra de l’EDLE parteix d’una submostra de les llars que van participar a l’EPF, i amb la col·laboració de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), hem pogut fusionar totes dues enquestes i, d’aquesta manera, obtenir el millor de cada una.

El gràfic 1 presenta la despesa mitjana per alumne en classes particulars (això inclou classes de reforç de les matèries curriculars, classes d’idiomes, ensenyaments artístics i altres estudis) durant el curs 2019/2020 en les diverses etapes educatives (des dels 3 anys fins als 18), tot desagregant quina part de la despesa mitjana correspon a cada tipus de classes particulars. El primer que val la pena de destacar és l’enorme quantitat que representa aquesta despesa, fins i tot tan aviat com el segon cicle d’infantil, quan ja arriba a 117 euros l’any per alumne. En termes agregats, això implica una despesa de 1.690 milions d’euros, una xifra molt més alta respecte als 850 milions d’euros que s’estimen amb l’EPF, tal com mostra Moreno (2022). En segon lloc, és igualment rellevant remarcar el ràpid creixement de les classes particulars a mesura que avancen les etapes del sistema educatiu, ja que la despesa mitjana en primària quasi multiplica per dos la registrada al segon cicle d’infantil, mentre que la despesa mitjana per alumne al batxillerat es torna a duplicar respecte a la despesa mitjana de primària.

Finalment, la composició de la despesa també canvia segons l’etapa educativa. Mentre que a les primeres etapes el pes de la despesa en classes particulars d’ensenyaments artístics és especialment rellevant, amb un valor de vora el 33%, aquest percentatge baixa a mesura que els alumnes passen a altres etapes educatives. Aquest pes minvant es compensa pel creixement constant que experimenten les classes particulars de matèries curriculars centrals, que passen de representar el 20% de la despesa mitjana al segon cicle d’infantil al 44% al batxillerat.

Un dels neguits principals que ha motivat bona part de la recerca en diversos països sobre el mercat de les classes particulars és el potencial efecte negatiu en la desigualtat dels resultats educatius. Si els estudiants de les famílies amb més recursos reben una quantitat desproporcionada de classes particulars respecte als companys amb menys recursos, les desigualtats educatives es podrien eixamplar cada vegada més a mesura que augmentin les dimensions d’aquest mercat a Espanya. Gràcies al procés de fusió de les enquestes EPF i EDLE, disposem de la despesa total equivalent de la llar com a variable associada a la seva capacitat econòmica, a partir de la qual es generen quartils de capacitat econòmica.

En particular, la despesa mitjana per alumne canvia substancialment segons la capacitat econòmica de la llar en què viu, com podem veure a la part esquerra del gràfic 2: els alumnes que formen part del 25% de llars amb menys recursos presenten una despesa mitjana de 140 euros, no gaire més que la despesa mitjana observada entre tot l’alumnat del segon cicle d’infantil. Al contrari, les llars que formen part del 25% amb més capacitat econòmica gasten una mitjana de 430 euros per alumne, una quantitat lleugerament més elevada que la despesa mitjana que observem per al conjunt d’alumnes de batxillerat. Aquesta comparativa posa de manifest com les classes particulars situen en una posició millor els alumnes de famílies amb més recursos.

La composició de classes particulars que reben els alumnes amb més capacitat econòmica és molt diferent respecte a les que reben els alumnes amb menys recursos, com podem veure a la part dreta del gràfic 2: mentre que per als primers les classes particulars d’idiomes representen el 55% de la seva despesa mitjana, per als segons representen el 36%. De la mateixa manera, a mesura que augmenta la capacitat econòmica de la família de l’alumne, també s’incrementa el pes de les classes particulars d’activitats artístiques i, en menor mesura, d’altres classes particulars. El pes creixent d’aquestes tres categories a mesura que avancem en la distribució es veu compensada per la caiguda de la importància relativa de les classes particulars de matèries curriculars centrals, que passen de representar el 53% de la despesa mitjana entre els alumnes del primer quartil al 22% per als alumnes de les llars que es troben al darrer quartil.

Encara que l’estudi de la despesa per alumne és rellevant, pot arribar a oferir una imatge incompleta de la realitat en cas que uns pocs alumnes, independentment de la seva posició en la distribució de la renda, concentrin una bona part de la despesa en classes particulars. Per aquest motiu, pot ser especialment convenient complementar les dades d’aquesta despesa mitjana per quartils amb el percentatge efectiu d’alumnes que assisteixen a classes particulars.

El gràfic 3 mostra el percentatge d’alumnes que va a classes particulars, desagregat per tipus de classe particular i per quartils de despesa equivalent. En aquest cas, tot i que hi continua havent diferències importants, són més baixes que les observades en la despesa mitjana per alumne. Mentre que una tercera part dels alumnes del quartil baix de capacitat econòmica van anar a classes particulars, el percentatge arriba al 57% en el cas dels alumnes del quartil més alt. Una part de la diferència entre els alumnes segons la capacitat econòmica de la família pot quedar amagada per dos motius: en primer lloc, que els alumnes de famílies amb més recursos consumeixin una quantitat més alta de classes particulars o, en segon lloc, que el preu per hora de les classes particulars que reben sigui substancialment més elevat.

Encara que no sabem el nombre de mesos en què cada alumne va fer classes particulars, el percentatge d’alumnes que van consumir al llarg del curs més d’una categoria de classes particulars –allò que en el gràfic 3 apareix expressat com a combinacions– pot servir com un indicador del volum d’hores rebudes. Tot i que no és descartable que uns preus més alts hagin pogut tenir un paper rellevant, el percentatge d’alumnes que reben més d’una mena de classes particulars augmenta amb la capacitat econòmica de la llar, si bé és cert que aquest percentatge amb prou feines varia en passar del tercer al quart quartil. Un cop més, es mantenen els patrons que advertíem al gràfic 2, amb un pes més gran dels idiomes i dels ensenyaments artístics per als alumnes amb més renda, la qual cosa suggereix que aquests alumnes fan servir les classes particulars amb una finalitat més associada a la distinció, mentre que la composició de les classes particulars que trien els seus companys de famílies amb menys recursos suggereix que la seva finalitat última és més aviat el reforç curricular.

Finalment, el gràfic 4 mostra la situació general per a les quatre etapes educatives. En les primeres etapes (segon cicle d’infantil i primària), la relació entre participació i capacitat econòmica és més baixa, i el pes de les classes no oficials d’ensenyaments artístics és especialment elevat. Durant la transició entre primària i l’ESO, però, les diferències de participació en classes particulars entre quartils augmenten considerablement, fins al punt que més del 75% dels alumnes del quartil econòmic més alt reben classes particulars.

A la llum d’aquestes dades, i per comparació a l’estudi de Moreno (2022), és evident que s’han subestimat tant les dimensions com l’impacte que tenen les classes particulars a Espanya. En els darrers lustres aquesta mena de classes han deixat de ser residuals i han esdevingut una part substancial de la despesa educativa, fins a arribar al 15% de la despesa total de les famílies en educació (Moreno i Martínez, 2023). No obstant això, l’aparició d’aquestes dades de l’INE a través de l’Enquesta de la despesa de les llars en educació (EDLE) obre més preguntes que no pas respostes sobre l’impacte que les classes particulars tenen en els resultats acadèmics i sobre com interactuen amb variables tan rellevants com ara la repetició de curs o les classes de reforç dins el centre. Per trobar resposta a aquestes preguntes i a més que ens puguem fer, cal incorporar a les futures recerques dades de l’evolució acadèmica dels alumnes amb informació addicional i detallada sobre el seu consum de classes particulars fora del centre, que idealment –tal com fa l’INE– inclogui informació econòmica fiable proporcionada per les llars.

Moreno, J.M. (2022): «Educación en la sombra en España: cómo las clases particulares se están convirtiendo en un bien de primera necesidad», EsadeEcPol.

Moreno, J.M., i A. Martínez (2023): «Educación en la sombra en España: una radiografía del mercado de clases particulares por etapa escolar, capacidad económica de los hogares, titularidad de centro y comunidad autónoma», EsadeEcPol. 

Runte-Geidel, A. (2013): «La incidencia de las clases particulares en España a través de los datos de PISA», Revista Española de Educación Comparada, 21. 

Runte-Geidel, A. (2015): «La educación a la sombra en países del sur de Europa y sus implicaciones sobre la equidad», Revista Española de Educación Comparada, 25. 

Runte-Geidel, A., i P. Femia (2015): «Shadow education in Spain: Examining social inequalities through the analysis of PISA results», European Education, 47. 

Vázquez-Reina, M. (2007): «Empresas de clases particulares», Eroski Consumer