Si bé les habilitats comunicatives orals tenen un paper clau en els àmbits acadèmic i professional, no hi ha dades que avaluïn la manera com els estudiants universitaris assoleixen aquesta competència; només es disposa d’alguns estudis d’àmbit local que se centren en mostres mínimes d’estudiants de titulacions concretes, o de recerques dutes a terme en altres etapes formatives, com ara l’escolar (Rodero i Rodríguez de Dios, 2021).

Aquest estudi té com a objectiu fer un diagnòstic del nivell de competència dels estudiants universitaris en habilitats de comunicació oral. Per això, s’ha analitzat la manera com s’ha treballat aquesta competència en cada etapa de la seva formació, quins són els principals reptes a què han de fer front en adreçar-se a una audiència, i quin nivell de competència oral tenen.

Amb aquesta finalitat, es va administrar en línia una enquesta semiestructurada (preguntes tancades i obertes) a 2.400 estudiants universitaris de grau, d’entre 18 i 25 anys, residents a Espanya. Des de la perspectiva de gènere, la mostra estava equilibrada (el 56% eren dones). A més a més, es va distribuir per àrees de coneixement segons el nombre total d’estudiants que s’hi havien matriculat: Ciències Socials i Jurídiques (46,1%), Ciències de la Salut (19,4%), Enginyeria i Arquitectura (17,7%), Art i Humanitats (10,5%) i Ciències (6,3%).  

El 77,5% dels estudiants afirmen no haver rebut cap mena de formació en comunicació oral en cap de les diferents etapes educatives. Els alumnes de Ciències (82%) són els que afirmen més sovint no haver rebut cap formació en oratòria, seguits dels d’Art i Humanitats, dels de Ciències de la Salut, i dels d’Enginyeria i Arquitectura (80 %); els de Ciències Socials i Jurídiques (74,4) se situen en darrer lloc. 

El 93% dels estudiants pensen que haurien de rebre formació en comunicació oral en les diferents etapes de la seva trajectòria educativa, en considerar que té un paper clau en la seva carrera i el seu futur professional (6 sobre 7). En concret, els alumnes de Ciències Socials i Jurídiques (6,2) són els que la consideren més important, seguits dels de Ciències de la Salut i dels d’Art i Humanitats (6,1), dels de Ciències (6) i dels d’Enginyeria i Arquitectura (5,8).

Pel que fa als estudiants que han rebut formació en comunicació oral, el nombre total d’hores impartides ha estat molt baix: una mitjana de sis. 

Malgrat aquestes dades, és curiós constatar que més de la meitat dels estudiants que han rebut formació per parlar en públic (63%) consideren que els coneixements adquirits han estat suficients; en concret, el 74% dels alumnes d’Enginyeria i Arquitectura, enfront de tan sols el 57,5% dels d’Art i Humanitats. Les xifres corresponents a la resta de les àrees de coneixement són força semblants: el 64% dels alumnes de Ciències de la Salut i de Ciències i el 60% dels de Ciències Socials. 

De tots els estudiants que han rebut formació en comunicació oral per parlar en públic, el 56% afirmen haver-la rebut a l’institut, el 34,5% a la universitat, i el 22% a l’escola. Només excepcionalment l’han adquirit en cursos privats, en estudis de Formació Professional, en altres entitats –com ara l’Església− o pel seu compte. Per regla general, l’han rebut en el marc d’una assignatura, tant a l’institut (51%) com a la universitat (32%) i a l’escola (23%) i, en menor grau, en cursos específics programats pel mateix centre educatiu, els quals únicament representen percentatges mínims en les tres etapes formatives: el 16% a l’institut, el 12% a la universitat i el 6,5% a l’escola. També hi ha estudiants que afirmen haver-la rebut en lligues de debat (17 %) i en estudis de Formació Professional o en cursos extraescolars (2,7 %). Això vol dir que pràcticament no s’imparteix formació específica en oratòria. Pel que fa als tipus de centres en què normalment han rebut aquesta formació, les institucions públiques encapçalen la llista (68%), seguides dels centres d’educació privats (33%) i, a molta distància, d’empreses, de serveis d’ocupació i de centres concertats. Aquestes dades poden estar condicionades, en part, pel fet que la majoria dels alumnes participants en aquest estudi van a universitats públiques.

Quant als tipus de docents que solen impartir aquesta formació, el percentatge més elevat (61%) correspon a professors no especialitzats d’assignatures diverses, de manera que el personal docent especialitzat en comunicació oral solament representa el 23%. Segons afirmen els alumnes, només el 15% dels docents impartien una assignatura específica d’oratòria. Altres referents d’ensenyament d’aquesta matèria esmentats pels estudiants són els rectors de les parròquies i altres alumnes. 

En línies generals, la metodologia dels cursos rebuts combina la part teòrica i la pràctica. El 52% de la formació té aquesta estructura, seguida de cursos pràctics (46%) i, a molta distància, de cursos teòrics (13%). Els estudiants també esmenten xarrades, assemblees i exposicions orals en assignatures.

Pel que fa a aspectes concrets de la formació en comunicació oral, tot seguit s’indiquen ‒per ordre decreixent‒ els més treballats: assajar bé el contingut del discurs; dominar la por escènica; estudiar la postura corporal i com moure’s per l’espai de la presentació; practicar els gestos facials i de mans; seleccionar, estructurar i redactar la informació del discurs; dissenyar unes bones dispositives, i controlar el temps de l’exposició oral. Els alumnes també destaquen, encara que en menor grau, la formació en veu, l’empatia, el somriure i el contacte visual; la improvisació i l’aparença (aspecte físic i vestimenta).

En línies generals, els alumnes enquestats consideren que tenen un nivell mitjà-alt (4,8 sobre 7) de competència en comunicació oral. Els estudiants de Ciències de la Salut i els d’Art i Humanitats són els que afirmen tenir un nivell més elevat (gairebé 5), juntament amb els d’Enginyeria i Arquitectura (4,8), pràcticament igualats amb els de Ciències Socials. Els alumnes de Ciències (4,7) ocupen l’última posició.

Els estudiants afirmen fer poques presentacions al mes: una mitjana de dues. Per àrees, s’aprecien diferències significatives, atès que els alumnes de Ciències i els d’Enginyeria i Arquitectura fan menys exposicions que la resta. En general, els temes que se solen tractar en aquestes presentacions són de tipus acadèmic (81%), seguits de temes professionals (14%) i, a molta distància, de temes relacionats amb algun hobby o esport. 

La majoria dels estudiants es prenen seriosament les exposicions orals (5,5 sobre 7) i asseguren que se les preparen i que fan un guió de la presentació (gairebé el 87%). A continuació s’indica el que afirmen fer: redactar un esquema, escriure un guió i preparar les diapositives (42%); només escriure un guió i preparar les diapositives (32,5%); només preparar un esquema i les dispositives (17%), i només dissenyar les diapositives (8%). Un percentatge marginal afirmen improvisar del tot.

El 43% dels estudiants afirmen assajar l’exposició presentant el tema en veu alta, drets i amb el guió al davant mentre passen les diapositives; el 22% fan el mateix, però asseguts; el 14% assagen en veu baixa i asseguts; l’11% només passen les dispositives en veu alta i drets; el 8% fan el mateix, però asseguts. Un percentatge ínfim (2%) afirmen no assajar en absolut.  

Segons els estudiants enquestats, els dos aspectes fonamentals a l’hora de fer una presentació són dominar la por escènica i contestar clarament les preguntes del públic, seguits, en menor grau, però d’una manera significativa, dels aspectes següents: assajar bé el contingut del discurs; seleccionar, estructurar i redactar la informació del discurs; saber improvisar; saber quina postura corporal cal adoptar i com moure’s per l’espai de la presentació; formar-se per fer servir la veu d’una manera dinàmica i efectiva en tots els aspectes; dissenyar unes bones dispositives; mostrar empatia mitjançant el somriure i el contacte visual amb el públic, i practicar els gestos facials i de mans. Ocupen les últimes posicions, però també amb una valoració elevada, no sobrepassar el temps d’exposició i tenir una bona aparença (aspecte físic i vestimenta).

La majoria dels estudiants (75%) s’han quedat totalment en blanc durant una presentació, i més de la meitat (52%) afirmen haver passat per una situació complicada o vergonyosa. A més a més, prop del 19% s’han quedat afònics. Per àrees de coneixement, els tres casos presenten uns percentatges molt semblants.

En preguntar-los pels reptes a què han de fer front més sovint, assenyalen l’ansietat com el més important, però els que s’indiquen tot seguit també són molt rellevants: no parlar massa de pressa, no oblidar el contingut, contestar amb claredat les preguntes del públic, o saber improvisar. En un grup intermedi se situen aspectes com ara explicar-se amb claredat, gesticular adequadament i adoptar una bona postura corporal, mostrar empatia i somriure al públic, o estructurar bé la informació. Dissenyar unes bones diapositives i tenir una bona aparença figuren, comparativament, com a reptes menys importants. 

A l’enquesta, els estudiants també van descriure les situacions més problemàtiques que han experimentat durant una presentació oral. Destaquen, d’una manera molt significativa, quedar-se en blanc; canviar les paraules o dir coses incoherents; sentir ansietat i passar vergonya; tartamudejar o travar-se; caure o ensopegar; tenir problemes tècnics amb les diapositives; no saber contestar les preguntes del públic; que falli la projecció, i que es riguin d’ells. 

Per mesurar l’ansietat dels estudiants universitaris a l’hora de presentar una exposició, es va emprar l’escala d’ansietat en parlar en públic de Bartholomay i Houlihan (2016). Consta de 17 ítems relacionats amb cognicions (p. ex.: quedar-se en blanc), comportaments (p. ex.: tremolor de mans) i manifestacions fisiològiques de l’ansietat en parlar (p. ex.: suar i taquicàrdia). Els estudiants van avaluar aquests ítems d’acord amb una escala de set punts, en què el valor més baix era «Poc» i el més alt era «Molt». 

A l’escala general, els estudiants van declarar tenir un nivell mitjà d’ansietat (4 sobre 7). Les manifestacions fisiològiques van ser les més freqüents (4,2), mentre que els aspectes relacionats amb la cognició i el comportament van obtenir una mitjana de 4 punts. Els estudiants d’Art i Humanitats van ser els que van declarar més problemes d’ansietat (4,2), especialment reacciones fisiològiques, seguits dels de Ciències Socials (4,1), dels de Ciències i dels de Ciències de la Salut (4) i, en darrer lloc, dels d’Enginyeria i Arquitectura (3,8).  


 

Sovint es considera que poder fer una presentació oral eficaç té un paper clau en el rendiment adequat d’un estudiant en els entorns acadèmic i laboral i en la seva participació efectiva en una societat democràtica. 

Tanmateix, aquest estudi corrobora que els estudiants universitaris no reben una formació apropiada en comunicació oral, si bé consideren que és essencial per a la seva educació i el seu futur professional. Els nombrosos problemes que declaren tenir durant una exposició oral, sumats al seu grau mitjà d’ansietat, posen de manifest la necessitat d’actuar per tal de reforçar aquesta competència tan fonamental. En concret, caldria reforçar més la dels alumnes d’Enginyeria i Arquitectura i la dels de Ciències, atès que són els que han rebut menys formació. 

Per tant, la conclusió principal d’aquest estudi és que la formació en comunicació oral continua sent una assignatura pendent entre els estudiants universitaris.
 

Aquest estudi presenta algunes limitacions. La primera és que, si bé la mostra es va configurar tenint en compte el nombre total d’estudiants matriculats en cadascuna de les àrees de coneixement, no es pot considerar que sigui estadísticament representativa del total de la població universitària. La segona és el baix nombre de preguntes formulades per tal que l’enquesta, adreçada a una població jove i administrada en línia, fos breu.  

BARTHOLOMAY, E. M., i D. D. HOULIHAN (2016): «Public Speaking Anxiety Scale: Preliminary psychometric data and scale validation», Personality and Individual Differences, 94, 211-215. 

RODERO, E., i I. RODRÍGUEZ-DE-DIOS (2021): «Competencias de comunicación oral en la educación primaria»,  Profesional de la información, 30(6), e300601.