L’aïllament social i la solitud no desitjada han estat situacions tradicionalment associades a les persones d’edat avançada. Els joves, però, se situen també entre els grups d’edat que més pateixen aquestes situacions. No ha estat fins a la recent pandèmia de covid-19 quan, per raons òbvies, el problema de l’aïllament social juvenil ha esdevingut una preocupació social i ha transcendit a l’esfera pública. En realitat, el fenomen ja era preocupant abans de la pandèmia i naturalment tampoc ha desaparegut després.
L’evolució de les societats occidentals en les darreres dècades ha estat molt marcada per la individualització de les relacions i l’afebliment dels vincles comunitaris. La digitalització de la societat, com també algunes activitats que ja no es desenvolupen en espais públics i d’accés lliure (per exemple, el lleure), ha propiciat una privatització i mercantilització de moltes esferes de la vida social, la qual cosa ha dut a profunds canvis en la sociabilitat dels joves. En aquest context, entenem per sociabilitat la capacitat i la possibilitat que tenen les persones de relacionar-se entre elles. Depèn de característiques individuals de caràcter socioeconòmic i sociodemogràfic, però també de l’entorn en què es mouen les persones.
La sociabilitat és clau en el desenvolupament de la trajectòria vital del jovent, tant per les relacions amb les amistats com pel suport material i emocional que reben de la seva xarxa de relacions. Podem definir aquesta xarxa de relacions personals com a capital social, i la constitueixen tant les relacions afectivament pròximes (família i amistats) com les més allunyades (companys de feina o d’estudis). Hi ha tot un conjunt de característiques socials i factors estructurals que fan minvar la possibilitat de tenir un capital social variat i extens entre la població jove. En primer lloc, l’origen social de classe treballadora o l’origen immigrant produeixen xarxes més reduïdes i homogènies en els joves. De la mateixa manera, la inestabilitat laboral i les situacions recurrents d’atur provoquen una pèrdua important de contactes. Pel que fa al gènere, el capital social dels joves també reprodueix les pautes que observem per al conjunt de la població: les dones tenen una xarxa menys extensa, amb menys diversitat social, però amb lligams més forts, la qual cosa es tradueix en nivells d’intimitat i de suport més alts en les relacions.
Els països del sud d’Europa, com ara Espanya i Portugal, sovint han estat qualificats de familistes, en el sentit que la xarxa familiar constitueix una font de recursos més important que no pas en altres bandes. En aquests països, la xarxa familiar compensaria la dèbil provisió estatal de benestar i proporcionaria els recursos que l’Estat no ofereix de manera institucionalitzada. Així mateix, les relacions entre els joves i els seus pares solen ser més intenses i sovintejades, sovint perquè la convivència en la llar familiar s’allarga molt més que no en altres llocs a causa de la manca d’alternatives econòmicament assequibles que possibilitin l’emancipació familiar. La població juvenil es refugia en la família i en els contactes personals com a fonts de suport davant la inexistència de fonts formals i institucionalitzades de provisió de recursos. En aquests països, una mala relació personal amb els progenitors o un origen social familiar desafavorit (en què la família sigui incapaç de proveir els recursos que l’Estat no proporciona) pot aprofundir les desigualtats socials de partida. D’aquesta manera, les circumstàncies desfavorables poden exacerbar les situacions d’aïllament social, i això al seu torn influeix negativament en el benestar material i emocional dels joves.
L’objectiu d’aquest article és, en primer lloc, analitzar de manera comparativa les pautes de sociabilitat en general i a escala familiar per situar la realitat del jovent d’Espanya i Portugal en el context europeu. En segon lloc, s’exploren les desigualtats existents en les pautes de sociabilitat dins la població jove espanyola i portuguesa, segons la situació social, econòmica i laboral. Per a això s’analitzen dades sobre la freqüència de la interacció, les dimensions de les xarxes i la fortalesa del vincle amb els pares dels joves europeus de 18 a 34 anys (mesurada per la freqüència de la interacció i la proximitat afectiva). Les dades provenen de la desena onada de l’Enquesta Social Europea, i van ser obtingudes entre el setembre del 2020 i el maig del 2022 segons el país (concretament, entre el gener i el maig del 2022 a Espanya [n=486] i entre l’agost del 2021 i el març del 2022 a Portugal [n=297]). Les dades referents al conjunt de la Unió Europea (n=10.036) inclouen tots els països de la UE-27 llevat de Dinamarca, Luxemburg, Malta i Romania.