Per assolir els objectius climàtics de l’Acord de París sobre el Clima i fer que la transició cap a una economia baixa en carboni sigui políticament acceptable, és essencial que es tinguin en compte les relacions entre la política climàtica i el context socioeconòmic més ampli. Un aspecte fonamental del canvi climàtic és que està relacionat amb altres problemes, com ara la desigualtat econòmica. En els últims anys, el concepte de desigualtat en carboni ha adquirit rellevància en molts països i es refereix, principalment, a la desigual responsabilitat dels individus en la generació d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. També es pot emprar, però, per subratllar altres desigualtats, com les relacionades amb les oportunitats d’adoptar solucions basades en una utilització moderada del carboni o les vinculades amb la vulnerabilitat als impactes del canvi climàtic.

Aquest article se centra en la distribució desigual de les emissions individuals, les quals solen ser conseqüència de diferències econòmiques subjacents. A més a més, la renda i la riquesa tendeixen a augmentar amb l’edat, raó per la qual les persones grans, en particular, són les que tenen una empremta de carboni elevada. 

Fins ara, el debat públic sobre la desigualtat en carboni a Espanya ha estat relativament escàs. Aquest article analitza algunes dades relatives a les empremtes de carboni individuals a Espanya i la manera com aquestes varien en funció de la renda i de l’edat.

En primer lloc abordarem l’empremta de carboni personal, i per fer-ho utilitzarem dades de la World Inequality Database per a Espanya (WID, 2022), que són de domini públic. Podem observar que la mitjana de l’empremta de carboni corresponent a l’últim any disponible (2020) és d’unes 7 tones de diòxid de carboni equivalents (CO_2e). Aquesta empremta individual inclou tant les emissions procedents del consum de béns com les derivades d’inversions, les quals atribueixen les emissions d’una empresa als seus propietaris. Si només tinguéssim en compte el consum de béns, l’empremta mitjana seria d’unes 5 tones de CO_2e.

Tot seguit ens centrarem en els extrems de la distribució de l’empremta de carboni (gràfic 2). El 10% i el 50% dels emissors inferiors tenen una empremta de carboni de prop de 2 i de 4 tones de CO_2e, respectivament. En canvi, l’empremta de carboni del 10% dels emissors superiors és d’unes 18 tones de CO_2e, i la de l’1% dels emissors superiors és de 53 tones de CO_2e. Això vol dir que la distribució de les empremtes de carboni individuals a la societat és asimètrica. Si tenim en compte el total d’emissors individuals, observarem que el 10% dels principals emissors de carboni són responsables de més del 25% de totes les emissions (gràfic 3).

Un dels supòsits clau en què es basen les estimacions de la WID és que les emissions augmenten a mesura que augmenten la renda i la riquesa. Aquest supòsit es fonamenta en nombroses proves que demostren aquesta clara relació. Així, per exemple, un estudi assenyala que les empremtes de carboni dels milionaris superen les 100 tones de CO_2e (Otto et al., 2020). La raó pot ser evident: la capacitat econòmica d’aquestes persones es relaciona amb estils de vida caracteritzats per una mobilitat elevada, com ara molts vols de llarga distància, l’ús i propietat d’una o de diverses residències de dimensions superiors a la mitjana, etc. D’altra banda, quan es va més enllà de les emissions basades en el consum, es prenen en consideració activitats com ara les inversions en empreses de combustibles fòssils, fet que contribueix a un augment de l’estimació de l’empremta.

Ara analitzarem aquestes xifres des d’una perspectiva una mica més àmplia. Si Espanya vol assolir els seus objectius de reducció d’emissions per a l’any 2030 (una disminució del 29% de les emissions respecte del 2019), l’empremta mitjana haurà de ser de 5,4 tones de CO_2e. Al voltant del 40% de la població espanyola ja emet per sota d’aquest objectiu. En canvi, perquè l’1% dels principals emissors poguessin aconseguir aquest objectiu en els pròxims anys, haurien de reduir d’una manera molt significativa —el 92%— la seva empremta de carboni. 

Tal com s’ha assenyalat abans, la desigualtat en carboni està molt relacionada amb la renda i la riquesa. A mesura que les persones envelleixen, la seva renda i la seva riquesa tendeixen a augmentar. La renda de les persones més grans de 65 anys supera en prop del 20% els ingressos mitjans dels espanyols (INE, 2021). Les diferències en termes de riquesa entre els diferents grups d’edat fins i tot són més pronunciades. Segons l’Enquesta financera de les famílies duta a terme pel Banc d’Espanya (2022), l’any 2020, les llars en què el cap de família era menor de 35 anys tenien una riquesa mitjana lleugerament superior als 20.000 euros. En canvi, a les llars en què el cap de família tenia entre 65 i 74 anys, es va estimar que la riquesa mitjana fregava els 200.000 euros. 

Què passa amb les diferències en empremta de carboni? Per esbrinar-ho, ens vam basar en les dades recollides i estimades per Zheng et al. (2022). Cal assenyalar que aquest estudi inclou les emissions relacionades amb el consum i n’exclou les derivades d’inversions. Per aquesta i altres raons metodològiques secundàries, els valors d’aquesta font i els que hem presentat en l’apartat anterior no són directament comparables; tanmateix, són útils. Segons s’indica en el gràfic 4, s’estima que la mitjana de l’empremta de carboni dels espanyols menors de 30 anys és de 6,1 tones de CO_2e, mentre que en el cas dels majors de 60 anys és de 6,5 tones. Dit d’una altra manera, les persones grans tenen unes empremtes lleugerament superiors, si bé les diferències són molt menys pronunciades si es comparen amb les diferències basades en la riquesa i la renda. En efecte, a Espanya, en comparació amb altres països rics, les diferències en empremta de carboni segons l’edat se situen entre les més baixes. 

Les raons que expliquen les diferències (relativament petites) en termes d’empremta de carboni no són gaire clares. Les persones grans solen tenir una riquesa superior, que a vegades adopta la forma d’habitatges amb un aïllament deficient, la qual cosa es tradueix en necessitats tèrmiques més importants. Un percentatge de les emissions més altes es pot explicar, en part, per un nombre més elevat de recursos i més temps per viatjar, així com per una dieta en carboni més intensiva. Les petites diferències entre els joves i la gent gran poden ser conseqüència d’aspectes relacionats amb la manera com es calcula l’empremta de carboni, sobretot l’exclusió de fonts d’emissions no degudes al consum, com ara les inversions. 

Aquest article analitza les diferències en la desigualtat en carboni a Espanya. Hem assenyalat que les empremtes de carboni de l’1% dels principals emissors poden ser fins a 7 vegades superiors a l’empremta de la persona mitjana. En canvi, malgrat que les persones grans solen tenir empremtes més altes que les joves, les diferències són petites. Les diferències en termes de renda i de riquesa són les principals responsables de les diferències en empremta de carboni. 

El fet de centrar-se en les empremtes individuals segons la renda i l’edat no significa que la intervenció normativa no hagi de tenir en compte els impulsors sistèmics de les emissions de carboni, com ara la generació d’energia, la producció industrial, etc. Tanmateix, sí que suggereix que potser la política climàtica adreçada a les llars hagi de ser més específica. Dit d’una altra manera, no està gaire clar com cal distribuir els esforços per reduir les emissions de carboni, ni la manera com les persones que tenen les empremtes de carboni més altes podran reduir dràsticament les seves emissions de carboni en els pròxims anys. Per tant, és possible que calguin polítiques econòmiques o reguladores que abordin directament aquestes emissions. 

Una altra qüestió és la manera com la desigualtat en carboni afecta l’acceptació social de les iniciatives climàtiques adreçades al ciutadà mitjà. Així, per exemple, és possible que els joves o les persones amb una empremta de carboni més baixa considerin injust que se’ls pressioni perquè redueixin les seves emissions quan els contaminadors principals contribueixen d’una manera molt més significativa al problema del canvi climàtic. 

Pel que fa a mesures polítiques concretes, no es descarta que, arran dels problemes que hem identificat abans, la reducció de la desigualtat en carboni comporti l’aplicació d’una reforma de l’impost sobre la renda que se centri més en el contingut de carboni dels actius. Per fer front a l’envelliment de la població, es podrien concedir subvencions més importants per ajudar la gent gran a renovar casa seva, mentre que per als joves es podria fomentar una mobilitat més baixa en carboni. A més a més, des de la perspectiva del canvi climàtic, també quedaria justificat suprimir determinades subvencions als combustibles fòssils, com ara les destinades a vols amb finalitats vacacionals, que són una de les activitats més perjudicials per al clima. Es tracta, en tots els casos, de propostes polítiques innovadores i no està clar fins a quin punt comptarien amb el suport de la gent jove i de les persones grans, ni, de fet, fins a quin punt les desigualtats en matèria de carboni en general preocupen aquests dos col·lectius.

BANC D’ESPANYA (2022): Enquesta Financera de les Famílies. [Última consulta: 16.11.2022]

Institut Nacional d’Estadística (INE) (2021). [Última consulta: 07.12.2022]

OTTO, I. M., K. M. KIM i N. DUBROVSKY et al. (2019): «Shift the focus from the super-poor to the super-rich», Nature Climate Change, 9(2), pp. 82-84.

World Inequality Database (WID) (2022). [Última consulta: 01.12.2022]

ZHENG, H., Y. LONG, R. WOOD et al. (2022): «Ageing society in developed countries challenges carbon mitigation», Nature Climate Change, 12(3), 241-248.