El mercat de treball espanyol s’ha caracteritzat per uns alts nivells de desocupació del 1970 ençà. En un esforç per abordar aquest problema, a mitjan anys vuitanta es van aplicar mesures de flexibilitat, en particular l’ús generalitzat de la contractació temporal. Aquestes reformes van donar lloc a un model d’ocupació molt sensible als vaivens econòmics i molt segmentat, en el qual determinats grups socials experimentaven més incertesa en el mercat laboral (Bernardi i Martínez-Pastor, 2010). Concretament, la dualització creixent en termes d’estabilitat i protecció social entre treballadors fixos i temporals va afegir un tret suplementari de desigualtat intergeneracional al mercat laboral espanyol. El mercat de treball portuguès ha mostrat patrons semblants en termes de polítiques orientades al mercat i l’extensió de la flexibilitat contractual des del començament dels anys vuitanta. Se sol afirmar que aquestes reformes laborals a Portugal van ser parcials, ja que els treballadors indefinits no se’n van veure afectats, mentre que el treball flexible va servir com a variable d’ajust amb una protecció social reduïda i fins i tot nul·la. Això ha tingut conseqüències semblants a les d’Espanya, amb un mercat laboral segmentat en el qual augmenta la devaluació laboral i la desigualtat social i econòmica entre els treballadors fixos i els temporals (Campos Lima i Caldas, 2023). 

Els treballadors més joves, juntament amb altres grups socials (per exemple, immigrants, dones i treballadors poc qualificats), han tingut una posició central en aquesta flexibilització i augment de l’ocupació temporal en tots dos països. Tant Espanya com Portugal es van veure molt afectats per la recessió econòmica del 2008, i, amb Grècia, van ser els països europeus que més en van patir els efectes laborals més greus: els treballadors joves ocupats en feines temporals van ser els més afectats per la destrucció de llocs de treball i la manca d’oportunitats laborals. Les circumstàncies van empitjorar a Espanya arran de la reforma laboral del 2012 que va abaratir els acomiadaments, mentre que a Portugal els contractes temporals van tenir un efecte esmorteïdor per ajudar les empreses a afrontar les fluctuacions de la demanda, de manera que van contribuir a l’augment de la desocupació entre el jovent.

Per a molts dels que van entrar en el mercat laboral durant la recessió del 2008, la covid-19 no va fer sinó agreujar les ferides obertes durant la crisi econòmica anterior. Amb l’impacte de la pandèmia, a Espanya va haver-hi augments del 5% en la taxa d’atur i una reducció entorn del 4-5% de la taxa d’activitat, mentre que la temporalitat minvava a conseqüència d’una paralització econòmica que va frenar la renovació o la creació de contractes temporals (gràfics 1 i 3). Així, el xoc econòmic de març del 2020 va expulsar del mercat laboral una part important de treballadors temporals, mentre que moltes de les persones desocupades que cercaven feina desistien davant la manca d’oportunitats. Va ser una situació semblant a la que van viure els joves durant la recessió, tot i que en aquest darrer cas s’havia allargat més anys. La successió de períodes d’atur seguida d’etapes prolongades de temporalitat no es pot considerar simplement una sotragada en la carrera dels joves, sinó que sovint té efectes permanents en la seva trajectòria laboral. Per tant, l’efecte compost de totes dues crisis sobre les trajectòries laborals dels joves va ser enorme, no tan sols sobre els joves que començaven a treballar, sinó també per als menors de 30 anys que ja havien patit la recessió (Molina i Godino, 2021; Almeida i Santos, 2020).
 

L’elevada taxa d’ocupació temporal a Espanya i Portugal no s’explica únicament per la importància de sectors amb un fort component estacional, com ara el turisme, sinó que obeeix a un patró estructural, ja que tots dos països presenten una taxa de temporalitat més alta en tots els sectors econòmics per comparació al conjunt de la Unió Europea. Les dimensions petites de les empreses i la gran extensió del sector de serveis, juntament amb una cultura empresarial de normalització de l’ús de la contractació temporal, tot plegat pot explicar l’elevada rotació i l’escassa conversió de llocs temporals a fixos a tots dos països (Silva, Martins i Lopes, 2018). Aquestes tendències han contribuït a configurar mercats de treball fortament desiguals tant a Espanya com a Portugal, amb una posició particularment vulnerable per a la població més jove. Alguns enfocaments consideren aquesta inestabilitat com un aspecte definitori de les trajectòries laborals juvenils de l’època, i assumeixen que és un fenomen conjuntural que tendeix a esvair-se progressivament. No obstant això, la realitat és que les trajectòries precàries i intermitents es consoliden més enllà de les primeres experiències laborals per a determinats col·lectius, fins a l’extrem que de vegades la inestabilitat laboral esdevé crònica.

Aquest ús sistemàtic de la temporalitat va ser un dels motius principals per a la reforma laboral duta a terme pel Govern espanyol el desembre del 2021. La llei pretenia reduir la temporalitat mitjançant l’eliminació dels contractes per obra i servei, la reducció a un any de la durada màxima dels contractes temporals, la limitació dels motius possibles per fer-los i l’ampliació dels contractes fixos discontinus per a les feines de temporada. L’abril del 2023, el Govern portuguès va aprovar també l’Agenda de la feina digna amb l’objecte de reduir, tot i que amb mesures més moderades, l’ús de la contractació temporal, amb una limitació de la successió de contractes, l’augment de la indemnització per finalitzar els contractes de durada determinada i la reducció de sis a quatre anys de la durada màxima dels contractes temporals.

Encara que una anàlisi més completa requereix veure l’evolució a llarg termini, a curt terme podem observar alguns indicis del possible efecte de l’aprovació de les reformes laborals a tots dos països. En aquest sentit, explorem l’evolució de la taxa d’activitat, la taxa d’atur i la proporció d’assalariats amb contractes temporals respecte al total d’assalariats tant entre la població jove com en el conjunt de la població. En aquesta anàlisi obviem les dades dels anys 2020 i 2021 a causa dels efectes que va tenir la crisi pandèmica en els nivells d’ocupació estable i temporal, oimés en economies del sud d’Europa en què sovintegen les activitats estacionals.

En el cas d’Espanya, si bé la reforma laboral es va aprovar el desembre del 2021, l’execució no va ser plenament obligatòria fins a l’abril del 2022, de manera que l’anàlisi se centra en el segon trimestre de cada anualitat. Així, les dades mostren una reducció de la temporalitat del 4,5% el 2022 i del 9,5% el 2023 respecte al segon trimestre del 2017 per al conjunt de la població assalariada (gràfic 2). Això ha tingut lloc paral·lelament a una reducció de la taxa d’atur, mentre que la taxa d’activitat s’ha mantingut relativament estable (gràfic 1), la qual cosa descarta interpretacions apressades que apuntaven a una expulsió de persones del mercat de treball. Aquests efectes semblen particularment clars en el cas de la població jove: la reducció de la temporalitat és del 10,4% el 2022 i del 21,2% el 2023, mentre que l’atur minva en xifres de vora el 9% en tots dos períodes (gràfic 1) i la taxa d’activitat es manté estable (gràfic 3). D’aquesta manera, respecte al 2019, la reducció de la temporalitat en els joves espanyols ha estat de més del 8% en un termini curt després de l’aprovació de la reforma i de gairebé el 19% més d’un any després, percentatges que pràcticament doblen els que observem per al conjunt de la població.

La tendència de reducció de la temporalitat és menys evident en el cas de Portugal, tot i que tenim molt pocs mesos per valorar-ne l’impacte. Per tant, els possibles efectes que puguem observar a partir d’aquestes dades han de ser interpretats amb prudència. El primer que destaca és una reducció important de la temporalitat (tot i que menor que a Espanya) en el període postpandèmia (-6% en el segon trimestre del 2022 i -4,3% en el del 2023 respecte al mateix període del 2017).

Tanmateix, resulta interessant que aquesta reducció sigui més gran el 2022 que no un cop aprovada l’Agenda de la feina digna l’abril del 2023 (gràfic 2). De la mateixa manera que en el cas d’Espanya, aquestes minves tenen lloc paral·lelament a reduccions de menys intensitat en la taxa de desocupació, mentre que la població activa sembla fins i tot augmentar (gràfic 1). Una possible explicació seria una recuperació econòmica més lenta a Portugal després de la crisi de la covid; els treballadors estables representarien una proporció més elevada de la força de treball que en altres períodes, ja que els treballadors temporals haurien quedat expulsats del mercat. L’augment de la taxa d’activitat del 2023 respecte al 2022 apuntaria en aquesta direcció. Pel que fa als joves, sí que sembla clara la davallada dels contractes temporals en el període posterior a l’aprovació de la reforma laboral en relació amb períodes anteriors: pràcticament inexistent respecte al 2022 i més evident respecte al període prepandèmia, alhora que hi ha una baixada de la taxa d’atur i un augment de la taxa d’activitat (gràfic 3). Aquesta reducció del treball temporal, però, no arriba a l’1% per a la població jove en el trimestre d’aprovació de la reforma (abril-juny del 2023) respecte a l’any anterior.

En virtut de les dades descriptives observades, podem afirmar que l’aprovació de les reformes laborals a Espanya i Portugal tan sols ha tingut l’efecte de fer minvar la temporalitat en la població jove del primer d’aquests països, sense una destrucció aparent de llocs de treball. Precisament la reforma laboral espanyola conté mesures més estructurals orientades a canviar les pràctiques empresarials en relació amb la temporalitat. Al contrari, a Portugal, amb una reforma més suau de desincentivació de l’ús de la temporalitat, els resultats són pràcticament nuls pel que fa a la disminució de la temporalitat en els joves. Les mesures són semblants a les aprovades en etapes anteriors a Espanya amb resultats igualment escassos, i això ens fa pensar que només aquelles iniciatives institucionals que persegueixin canviar les regles del joc en el mercat de treball podran millorar d’una manera substancial les condicions materials dels treballadors joves.

Ens podem demanar si la reducció de la temporalitat a Espanya afecta en termes generals els treballadors més joves o si, al contrari, hi ha un efecte diferencial. És a dir, si aquestes reformes tenen de fet un impacte més limitat precisament en aquells perfils que s’han situat estructuralment a la part baixa del mercat de treball i que es veuen afectats d’una manera sistemàtica i persistent per la temporalitat. Cal, doncs, mantenir l’atenció davant possibles riscos que desvirtuïn els beneficis assolits amb la reforma, com pot ser l’increment del temps parcial involuntari entre els treballadors joves.

ALMEIDA, F., i J.D. SANTOS (2020): «The effects of COVID-19 on job security and unemployment in Portugal», International Journal of Sociology and Social Policy, 40(9/10).  

BERNARDI, F., i J.I. MARTÍNEZ-PASTOR (2010): «Falling at the bottom: Unskilled jobs at entry in the labor market in Spain over time and in a comparative perspective», International Journal of Comparative Sociology, 51(4).

CAMPOS LIMA, M.P., i J.M.C. CALDAS (2023): «A desvalorização interna, a austeridade neoliberal e os efeitos cumulativos na desvalorização do trabalho», en M.P. Campos Lima y J.M.C. Caldas (coords.), A persistência da desvalorização do trabalho e a urgência da sua revalorização, Lisboa: Almedina.

MOLINA, O., i A. GODINO (2021): «Scars that never heal: dualisation and youth employment policies in Spain from the Great Recession to the Corona Crisis», Sociologia del lavoro, 159.

SILVA, M., L.F. MARTINS i H. LOPES (2018): «Asymmetric labor market reforms: effects on wage growth and conversion probability of fixed-term contracts», Industrial and Labor Relations Review, 71(3)