La violència de gènere –és a dir, la violència que s’exerceix contra una persona per raó del seu gènere o la violència que afecta persones d’un gènere concret de manera desproporcionada– pot adoptar diverses formes, la més notòria de les quals és la violència domèstica. Aquest estudi se centra específicament en la violència física o sexual contra les dones adultes, que, juntament amb les noies joves, són les principals víctimes de la violència de gènere. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 30 % de les dones d’arreu del món han estat víctimes de violència física i/o sexual en algun moment de la seva vida. Abordar aquest problema és un dels objectius de desenvolupament específics de l’Agenda 2030. També constitueix una preocupació significativa pel que fa a polítiques sanitàries, ja que és més probable que les víctimes de violència de gènere sexual i física necessitin atenció sanitària per abordar les conseqüències físiques, ginecològiques i psicològiques de les agressions patides que no pas la població general. El més preocupant, però, és que en algunes circumstàncies la violència de gènere acaba sent fatal. Recentment, una metaanàlisi i un ampli estudi sistemàtic han estimat que la proporció global de dones d’entre 15 i 49 anys que alguna vegada han tingut parella i han estat víctimes d’almenys un episodi de violència física o sexual –o totes dues– per part de la seva parella se situa al voltant del 27 %.

Segons la macroenquesta sobre violència de gènere duta a terme pel Govern espanyol el 2019, el 21,5 % de les dones espanyoles de 16 anys o més reporten haver patit violència física, mentre que el 13,7 % afirmen haver estat víctimes d’actes de violència sexual. Les conclusions d’aquesta enquesta posen de manifest tant la ubiqüitat com la gravetat de la violència de gènere física i sexual en la nostra societat. No obstant això, també indiquen que només el 32 % de les víctimes de violència de gènere física i sexual va notificar l’episodi de violència a la policia o al sistema judicial, i únicament un 6,78 % va anar a un centre d’atenció primària. De fet, l’atenció primària hauria de tenir un paper clau en la detecció de la violència de gènere, ja que les dones solen anar als centres d’atenció primària en algun moment de la seva vida per informar-se sobre qüestions de salut sexual i reproductiva, i les polítiques sanitàries públiques implementades recentment a Catalunya i Espanya tenen com a objectiu últim transformar l’atenció primària en el punt principal per a la detecció i el cribratge dels casos de violència de gènere.

Per abordar el problema de la violència de gènere d’una manera més eficaç, cal que n’identifiquem tants casos com sigui possible. I per aconseguir-ho, un dels primers interrogants que hem de respondre és per què les víctimes de la violència de gènere es mostren reticents a notificar els episodis de violència. Se solen esgrimir dos tipus de motius principals: els personals (vergonya, por de represàlies, dependència econòmica, etc.) i els socials (desequilibri entre homes i dones en les relacions de poder, protecció de la privadesa de la família, culpabilització de la víctima, etc.). Independentment de les raons per les quals es produeix aquesta infranotificació de casos de violència de gènere, el principal objectiu d’aquest estudi és determinar el nombre de casos de violència de gènere reportats al sistema d’atenció primària i, a partir d’aquí, intentar reconstruir l’iceberg complet de la violència de gènere. Reduir la violència de gènere és una de les principals preocupacions polítiques de nombrosos governs i organitzacions, i l’anàlisi de les polítiques adoptades i les campanyes que s’hi vinculen posa en relleu la complexitat del problema i els biaixos de dades que impregnen qualsevol debat sobre el tema.

A Espanya, hi ha hagut pocs estudis que s’hagin centrat a avaluar l’impacte de les polítiques o intervencions polítiques en l’ocurrència d’episodis de violència de gènere, i els autors no tenen constància que s’hagin dut a terme anàlisis sobre l’impacte que poden tenir les intervencions no polítiques (com ara les campanyes de formació) en el registre d’episodis de violència de gènere. En el cas d’aquest estudi, que pretén reconstruir l’iceberg de la violència de gènere, es fa evident la importància de tenir en compte els esdeveniments o intervencions específics que puguin tenir un impacte en la violència de gènere. En concret, l’article avalua l’impacte de la implementació de campanyes de conscienciació entre els professionals de l’atenció primària, que van començar a desplegar-se a finals del 2019.

Durant el període d’estudi, es van dur a terme dues activitats de formació presencials a la regió analitzada. Aquestes dues activitats van tenir una durada total de 10 hores (6 + 4), i es van centrar a formar els professionals de l’atenció primària en la detecció i la prevenció de la violència de gènere. Com que aquestes i altres campanyes i polítiques s’han implementat en els últims anys, resulta crucial avaluar-ne l’impacte en el nombre de casos de violència de gènere que efectivament s’han notificat.

Per tal de donar compte de la possible infradetecció de casos de violència de gènere en el sistema d’atenció primària, es va agafar el nombre de casos registrats setmanalment a la Regió Sanitària Barcelona Metropolitana Nord. Aquest article defineix la infradetecció com la diferència entre el nombre de casos registrats en el sistema i el nombre de casos estimats pel model.

La primera qüestió que cal considerar és si el model teòric pot reproduir acuradament, o equivalentment, el procés observat, si les hipòtesis subjacents del model són sòlides. Queda clar que els processos simulats poden copsar la variabilitat de les observacions d’una manera acurada.

L’enfocament de modelització proposat demostra que la formació de capacitació adreçada als professionals redueix significativament la infradetecció de casos ja des d’una etapa primerenca. No obstant això, per tal que aquestes campanyes mantinguin l’eficàcia, és crucial dur-les a terme de manera reiterada.

El gràfic següent mostra l’evolució del fenomen al llarg del temps. També inclou una reconstrucció del que és més probable que passés basada en les medianes calculades a partir de les dades estimades.

El sistema d’atenció primària català aspira a convertir-se en el principal punt de suport per a la detecció dels casos de violència de gènere. En els últims anys, s’han invertit grans esforços a formar els professionals i incrementar la seva capacitat de detecció de casos. No obstant això, hi ha certs subgrups de població als quals sembla més difícil d’arribar. Un d’aquests subgrups és el format per les dones de menys de 25 anys, que es continuen mostrant reticents a buscar assistència mèdica professional després de patir una agressió. És una de les conclusions a què arriba aquest estudi després de comparar l’impacte diferent que té l’edat en la probabilitat de ser víctima de violència de gènere segons si les fonts de dades són de l’atenció primària o de la població general.

Per avaluar l’impacte de l’edat en el risc de ser víctima de violència de gènere, es van aplicar tres algoritmes d’aprenentatge supervisat –un bosc aleatori, una màquina de vectors de suport i una xarxa neuronal– a diverses fonts de dades: d’una banda, l’atenció primària, i de l’altra, les macroenquestes del 2015 i el 2019.

Alguns estudis suggereixen que l’edat de victimització està baixant, ja que la gent jove cada vegada està més exposada a la violència en les relacions sexoafectives. En concret, les conclusions d’aquest estudi suggereixen que caldria prendre mesures per augmentar la confiança del sector més jove de la població en el sistema sanitari públic i així incrementar les probabilitats que recorrin a l’atenció primària després d’un episodi de violència de gènere, cosa que també milloraria la capacitat de detecció. Independentment del mètode d’aprenentatge supervisat utilitzat, els resultats d’aquest estudi mostren que l’impacte de l’edat en la probabilitat de ser víctima de violència de gènere presenta perfils molt similars en els anys 2015-2019, com es pot veure en les macroenquestes esmentades. En canvi, tot i que les enquestes posen de manifest que on s’observa més risc és en el grup d’edat de 16 a 45 anys, el sistema d’atenció primària rarament detecta víctimes d’entre 16 i 25 anys.

Tot i que els investigadors han utilitzat enfocaments innovadors de ciència de dades per comprendre millor la violència de gènere, la majoria se centren sobretot en els factors de risc. Fins on arriba el coneixement dels autors d’aquest estudi, aquesta és la primera vegada que es fan servir tècniques avançades de modelització estadística per estimar la magnitud real de la violència de gènere. Els resultats de l’estudi mostren que, de mitjana, entre el gener del 2010 i el desembre del 2021 només al voltant d’un 11 % de les víctimes de violència de gènere de la Regió Sanitària Barcelona Metropolitana Nord que van recórrer a l’atenció primària van ser identificades degudament com a víctimes de violència de gènere. És a dir, considerant tot el període, es van detectar 3.110 víctimes, mentre que el model estima que n’hi va haver un total de 27.264. La infradetecció va ser especialment acusada al començament del període –és a dir, a partir del 2010, abans que els professionals responsables de la detecció d’aquests casos rebessin la formació de capacitació el 2019–, quan només es registraven un 3 % dels casos. A partir de la impartició de les activitats de formació, i fins al final del període objecte d’estudi, es va passar a detectar el 42 % dels casos. Així doncs, podem quantificar que, gràcies a aquestes activitats per augmentar la conscienciació dels professionals, la infradetecció de casos va ser 14 vegades més baixa. Tant els resultats d’aquest estudi com d’estudis anteriors mostren clarament la importància de les activitats de formació. No obstant això, tot indica que aquestes activitats haurien d’anar acompanyades d’esforços addicionals per augmentar la conscienciació sobre la veritable magnitud de la violència de gènere.

Els resultats d’aquest estudi no es poden considerar exclusius de la zona geogràfica concreta per a la qual s’han analitzat les dades. Al contrari: probablement les conclusions són extrapolables a qualsevol altre país desenvolupat de característiques socials similars –tenint en compte l’impacte de les diferències culturals, generacionals i demogràfiques sobre les taxes de violència de gènere–, i és possible que les dades encara siguin pitjors als països en vies de desenvolupament.

GOICOLEA, I. (2023). «What a critical public health perspective can add to the analysis of healthcare responses to gender-based violence that focus on asking». En: BMC Public Health, 23(1), 1738. DOI: 10.1186/s12889-023-16641-4.

GRACIA, E. (2004). «Unreported cases of domestic violence against women: towards an epidemiology of social silence, tolerance, and inhibition». En: Journal of Epidemiology and Community Health, 58(7), 536-537. DOI: 10.1136/jech.2003.019604.

O’LEARY, K. (2022). «Tackling under-reporting of violence against women». En: Nature Medicine. DOI: 10.1038/d41591-022-00083-3.

MORIÑA, D.; MILLÁN, I.; FERNÁNDEZ-FONTELO, A.; PUIG, P.; TORAN, P.; GÓMEZ-MALDONADO, M.;
FALGUERA, G. (2024). «Exploring what lies beneath the tip of the gender-based violence iceberg». En: MedRxiv, preimpresión. DOI: 10.1101/2024.02.26.24303373.

MUÑOZ-SELLÉS, E.; PUJOLAR-DÍAZ, G.; FUSTER-CASANOVAS, A.; MIRÓ CATALINA, Q. (2023). «Detection of gender-based violence in primary care in Central Catalonia: a descriptive cross-sectional study». En: BMC Health Services Research, 23(1), 110. DOI: 10.1186/s12913-023-09091-6.

Organització Mundial de la Salut(2018). «Violence against Women Prevalence Estimates». Organització Mundial de la Salut.