Segons Goffman (1963:3), l’estigma és un «atribut que desprestigia profundament». La psicologia social el defineix com un conjunt d’aspectes cognitius, emocionals i conductuals que reforcen estereotips i prejudicis, cosa que provoca que les persones tinguin actituds negatives cap a un subgrup d’individus diferents. L’estigma sustenta la discriminació contra aquest grup (Sheehan i Corrigan, 2020).

En el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual límit, diversos estudis conclouen que els estereotips cap a aquest col·lectiu reforcen la creença que són persones dependents, incapaces, excessivament afectives, impulsives i ineptes (Wilson i Scior, 2015; National Disability Authority, 2017). Això es tradueix en discriminació i actituds de rebuig o sobreprotecció, amb la limitació consegüent d’oportunitats laborals i educatives (Zamorano et al., 2024; Varughese et al., 2011; Werner i Scior, 2022). Malgrat les limitacions, aquestes persones, si reben el suport social adequat, poden treballar, fer activitats d’oci, viatjar, tenir parella i, en definitiva, gaudir d’una vida equiparable a la de la resta de la població.

Amb l’objectiu de conèixer el grau d’estigmatització que pateixen les persones amb DIL a Espanya, aquest estudi analitza les emocions i els estereotips cap a aquest col·lectiu a partir de l’enquesta EMODI, en què van participar 1.618 persones que són representatives de la població espanyola. 

Tal com assenyala Martha Nussbaum (2019) basant-se en els postulats d’Aristòtil, no hi ha emocions intrínsecament bones ni dolentes, sinó que totes, en la seva diversitat, ens ajuden a viure i a transmetre les nostres necessitats. Amb tot, mentre que algunes actuen com a aglutinador social i afavoreixen un vincle emocional, altres poden generar distanciament i fragmentació. En el primer grup, hi ha el respecte, la compassió i la gratitud, és a dir, emocions que teixeixen llaços de solidaritat i comunitat. El segon comprèn la ràbia, la por i el fàstic, que, en lloc d’unir, tendeixen a construir murs i a generar desconfiança entre les persones.

Segons els resultats de l’estudi, la majoria de les emocions —respecte, compassió i gratitud— que desperten les persones amb discapacitat intel·lectual límit (DIL) promouen la integració. No obstant això, entre els enquestats també s’observen emocions negatives: el 31,3 % declaren que aquestes persones els provoquen ràbia moderada, i el 7,5 %, ràbia extrema; el 26 % manifesten por moderada, i el 4 %, por extrema, i el 10,8 % sent un fàstic moderat. 

La coexistència de sentiments d’inclusió i de rebuig reflecteix una societat en tensió en la qual el camí cap a la integració topa amb prejudicis antics i temors irracionals, com la ràbia, la por i el fàstic, que deshumanitzen les persones que semblen «diferents» i erosionen els fonaments d’una convivència enriquidora i inclusiva. La construcció d’una societat més igualitària i compassiva, en la qual les persones amb capacitats diverses gaudeixin de les mateixes oportunitats de prosperar a la vida, avança lentament a causa de l’estigma, segons apunten tímidament els resultats de l’enquesta EMODI i corroboren les dades d’ocupació, educació i economia. 

A l’enquesta, a més de preguntes sobre emocions, els participants en l’estudi també van haver de respondre preguntes sobre les seves creences en relació amb les persones amb DIL. En general, es van obtenir percepcions positives. La majoria dels enquestats pensa que aquestes persones tenen autonomia (7,2 sobre 10) i que són conscients del que les envolta (6,7 sobre 10), és a dir, que són capaces de fer tasques quotidianes, com ara cuinar o utilitzar el transport públic, i poden fer una vida independent.

No obstant això, persisteixen alguns estigmes que podrien accentuar la marginació i l’exclusió social d’aquest col·lectiu (Falk, 2001; Scior i Werner, 2016). Així doncs, el 14,6 % dels participants consideren que les persones amb DIL es comporten d’una manera infantil en les seves relacions personals, en la sexualitat, a la feina, etc. També creuen que els seus familiars tendeixen a amagar la discapacitat que pateixen, cosa que reflecteix un reconeixement de la seva exclusió en la societat. D’altra banda, perceben diferències en la interacció social amb aquestes persones, com ara comportaments inusuals durant una conversa (5,5 sobre 10). 

Pel que fa a les relacions socials que els enquestats estarien disposats a mantenir amb les persones amb DIL, establir-hi una amistat obté una valoració mitjana de 8 sobre 10, però establir-hi una relació més estreta, com ara compartir-hi pis, se situa en 7 sobre 10. Això indica que les persones amb DIL són més acceptades en l’espai social que en el personal. També s’observa, amb un valor de gairebé 5 sobre 10, que els enquestats no saben ben bé com han d’actuar amb les persones amb DIL, cosa que propicia el distanciament social i l’exclusió d’aquestes persones.

D’altra banda, l’estudi també analitza la relació entre les emocions i les característiques sociodemogràfiques. Així doncs, pel que fa a la compassió —una de les emocions que més afavoreix la cohesió social—, els resultats indiquen que les dones solen sentir-ne més que els homes cap a les persones amb DIL. L’edat també hi té un paper crucial: els joves d’entre 18 i 24 anys són més propensos a la compassió, mentre que les persones del grup de 55 a 64 anys tendeixen a manifestar aquesta emoció amb menys freqüència. Pel que fa a l’educació, les persones sense estudis o amb estudis primaris solen mostrar menys compassió que les que tenen una educació universitària.

Aquestes dades permeten extreure tres conclusions. En primer lloc, que les dones, que tradicionalment han tingut un paper protagonista en la cura de la salut i el benestar de la família, continuen mostrant una actitud més propensa a la compassió i, per tant, a la inclusió de les persones amb DIL. En segon lloc, que les dades obtingudes pel que fa als joves contrasten amb la imatge que en sol tenir la societat: més desvinculats dels problemes socials i menys empàtics. I en tercer lloc, que l’educació i la cultura propicien que les societats siguin més integradores, en consonància amb l’intel·lectualisme ètic socràtic, que afirma que el coneixement i la formació contribueixen a evitar comportaments que impedeixen el bon desenvolupament dels valors socials, com la solidaritat, l’empatia o la justícia. 

Finalment, els enquestats havien d’especificar si contestaven les preguntes basant-se en la seva pròpia experiència amb persones amb DIL o d’acord amb l’imaginari social, és a dir, amb idees preconcebudes socialment sobre aquest col·lectiu. Malgrat que només el 12,3 % del total de participants —una minoria— coneixen persones amb DIL o s’hi relacionen de manera habitual, cal destacar algunes diferències en les respostes. En general, s’observa que relacionar-se amb persones amb DIL en el dia a dia influeix en les emocions que aquestes desperten. El 39 % dels enquestats que no tenen persones amb DIL en el seu entorn habitual declaren que senten ràbia cap a aquestes persones, però si n’hi tenen, el percentatge baixa fins al 34 %. En el cas de la por, el percentatge és del 30 % quan no hi ha persones amb DIL en l’entorn, i del 27 % quan sí que n’hi ha. Pel que fa a la resta d’emocions, tant positives com negatives, no s’observa cap diferència, o es constata una variació d’un punt percentual, cosa que confirma que relacionar-se assíduament amb persones amb DIL té un efecte positiu. 

Pel que fa a les reaccions generades, en general, relacionar-se, en l’entorn proper, amb persones amb DIL afavoreix uns llaços més estrets i la inclusió social, així com un reconeixement de l’autonomia i les capacitats d’aquestes persones. Així doncs, mentre que el 61 % dels enquestats sense persones amb DIL en el seu entorn opina que les persones amb DIL es poden valer per si mateixes, aquest percentatge s’eleva al 65 % quan en l’entorn sí que hi ha persones amb DIL. De manera similar, el 74 % dels enquestats sense persones amb DIL en el seu entorn tindria un amic amb DIL i el 57 % conviuria amb una persona amb DIL, mentre que, quan en l’entorn hi ha persones amb DIL, aquests percentatges augmenten fins al 80 % i el 61 %, respectivament. No obstant això, el fet de relacionar-se amb persones amb DIL també porta a considerar que aquestes tenen un entorn social excloent i estigmatitzador: mentre que el 19 % dels enquestats sense persones amb DIL en el seu entorn habitual opinen que les famílies amaguen el fet de tenir familiars amb DIL, aquest percentatge s’eleva al 23 % quan en l’entorn habitual sí que hi ha persones amb DIL.

Aquestes dades revelen fins a quin punt el contacte amb persones amb DIL hi fomenta la proximitat, però també permet percebre més l’exclusió i el rebuig per part de la societat, així com certs comportaments estigmatitzadors. 

Si bé les emocions inclusives cap a les persones amb DIL superen les excloents, hi ha una presència considerable d’aquestes últimes, amb el risc consegüent que això propiciï l’aïllament social d’aquestes persones i els impedeixi tenir una vida plena. 

Els resultats obtinguts en indagar en les creences dels enquestats pel que fa a les persones amb DIL apunten a una acceptació generalitzada de la seva capacitat per viure de manera autònoma i valer-se per si mateixes. No obstant això, també suggereixen, tot i que en una mesura inferior, que persisteixen les idees que les associen amb comportaments infantils i amb l’ocultació per part de les famílies. Així mateix, existeix la percepció, tot i que menys freqüent, que aquestes persones poden presentar comportaments agressius. La nostra societat sent emocions integradores cap a la DIL, però encara hi perduren idees del passat, com la infantilització i l’eugenèsia, que promou l’exclusió de les persones amb discapacitat. Aquestes conclusions subratllen la importància de continuar impulsant una imatge justa i realista de les persones amb DIL que permeti erosionar els estereotips i els prejudicis que encara persisteixen en la societat espanyola.

L’enquesta EMODI, que aprofundeix en les emocions, els estereotips i els prejudicis de la societat espanyola cap a la discapacitat intel·lectual, es va fer a residents a Espanya de 18 anys o més. Es van fer un total de 1.618 enquestes utilitzant una tècnica de mostratge estructural per panel, amb quotes específiques de gènere, edat, nivell socioeconòmic i comunitat autònoma. Considerant el supòsit de mostratge aleatori simple i amb un nivell de confiança del 95,5 % i màxima heterogeneïtat (p = 50; q = 50), el marge d’error de l’enquesta és de +/-2,44 %. El treball de camp es va dur a terme del 30 d’agost al 4 de setembre de 2023. 

Aquest treball ha estat realitzat en el marc del Projecte Connecta: Efectes del Benestar CC21-0144 - EFECTES DEL TREBALL EN EL BENESTAR EMOCIONAL DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT INTEL·LECTUAL I EN L'EMPRESA realitzat per l'Estructura de Recerca SEC-SEJ-684 IN3 – Inclusió, Innovació i Recerca social de la Universitat de Jaén, els membres de la qual són Eva Sotomayor, Javier Cortes Moreno, Adriana Lucena i Pilar Ríos. En la realització del Projecte també han col·laborat Ana Cano Sotomayor i Mirta del Blanc.

La planificació i el disseny de l’estudi i la discussió dels resultats han comptat amb la participació activa de les entitats membres del projecte: la Fundación Prode (Còrdova), l’APROMPSI (Jaén) i l’AFAMP (Bailén, Jaén), totes elles compromeses amb la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies.

FALK, G. (2010): Stigma: How We Treat Outsiders. Prometheus Books.

GOFFMAN, E. (1963): Stigma: Notes on the Management of Spoiled Identity. Prentice-Hall.

LINK, B. G.; J. C. PHELAN (2001): «Conceptualizing stigma», Annual Review of Sociology, 27(1), 363-385.

NATIONAL DISABILITY AUTHORITY (2017): A National Survey of Public Attitudes to Disability in Ireland. 

NUSSBAUM, Martha C. (2019): Paisajes del pensamiento. La inteligencia de las emociones. Barcelona: Paidós.

SCIOR, K.; S. Werner (2016): Intellectual Disability and Stigma. Basingstoke, Reino Unido: Palgrave Macmillan.

SHEEHAN, L.; CORRIGAN, P. (2020): «Stigma of Disease and Its Impact on Health», The Wiley encyclopedia of Health Psychology, 57-65.

SOTOMAYOR, E. M. (2023): Migrations and Emotions: A Three-Dimensional Analytical Approach. Conferencia impartida en la Universidad de California en San Diego. 

VARUGHESE, S. J.; V. MENDES; J. LUTY (2011): «Impact of positive images of a person with intellectual disability on attitudes: Randomised controlled trial», The Psychiatrist, 35(11), 404-408.

WILSON, M. C.; K. SCIOR (2015): «Implicit Attitudes Towards People with Intellectual Disabilities: Their Relationship with Explicit Attitudes, Social Distance, Emotions and Contact», PLOS ONE 10.

ZAMORANO, S.; A. B. SANTOS‐OLMO; I. SÁNCHEZ‐IGLESIAS; I. MUÑOZ‐LARA; M. MUÑOZ (2024): «The stigma of intellectual disability in Spain: a nationally representative survey», Journal of Intellectual Disability Research, 68, 5, 477-490.